UN NOU ESCENARI

Javier Castellano (editor de La Sierra de Madrid),
 Ana Ma. Saperas (directora de Nivell 21) i
 Javier Estrada (director de Plácet) com a ponents.

La falcultad de comunicació de Sant Pablo Ceu a Madrid va se escenari de les III Jornades Nacionals de Premsa Gratuita el passat 21 de juny.

Per tots els professionals està clar que tenim davant un nou escenàri. Sembla ser que el mon digital, evidentement ha vingut per qudar-se, però no suposa una amenaça per a les publicacions en paper, al contrari, en resulta un complement. Les especulacions que es feien fa uns cinc anys han resultat infundades.

Ara, el que està clar, és que el ciutadà no està disposat a pagar per a la informació, per tant, el futur dels mitjans de pagament es més incert que mai. Les subvencions públiques poden ser una via de sortida, però està clar que el preu és molt alt. La politització d'aquests mitjans posa en quarentena la imparcialitat de grans capçaleres que fins ara eren model de pluralitat. 

La crisi que estem passat ha canviat l'escenari on tots ens moviem i cal tenir en compte més que mai els criteris de professionalitat, imparcialitat política i els editors i directors de mitjans hem de ser uns assessors de comunicació per als nostres clients, sense perdre mai la conexió que uneix el mitjà amb els seus lectors. I hem d'oferir uns continguts de qualitat, fets per professionals d'un àrea o bé per periodistes, però d'alta qualitat.  No oblidem que el perfil de lector també ha canviat.

Van ser sens dubte unes jornades molt interessants, i sense entrar en questions tècniques, van resultar molt enriquidores.

L'HOME/DONA OCUPAT/A (oh..! ufff...! )

Mentre estic pulint el proper artícle "seriós" voldria fer una petita reflexió sobre un altre personatge que mora per les nostres selves urbanes. Es tracta de l'home ocupat o la dona ocupada perquè tant pot ser home com dona.
La seva activitat professional pot ser molt diversa, però tots tenen en comú que estan mooooolt ocupats, estressats, enfeinaaaats i van de bòoooooolit SEMPRE.
No només podem observar aquesta característica amb el seu tracte quotidià, sinó que també podem veure-la en aquesta mena de "querido diario" en que s'han convertit molts blogs (potser aquest també, qui sap!).
El nostre personatge ocupat té el mòbil (Blacberry o Iphone preferiblement) sempre sonant. Té molts missatges per respondre al seu correu i quantitat de trucades al fixe. Per això quan parles amb ell o ella sempre respon amb un: oooh! no sé si podré... ufff....! és que vaig de bòlit... De fet, el que se li demana és que compleixi amb la seva feina, res més.
Però, sempre hi ha un moment que et fa pena demanar-li res malgrat sigui la seva feina, perquè pobrissó, penses, si la criatura no pot ni respirar, a veure si caurà malalt...
I just llavors és quan hem de començar a avaluar perquè el nostre home ocupat està taaaaant estressat:
- no contesta mai a les trucades, així s'assegura de tenir una legió de gent emprenyant-lo constantment
- no contesta al correu, amb lo qual la gent truca al mòbil i en no trobar-lo tampoc, truca al fixe, atabalant així la pobre persona que recull les trucades
- quan arriba a l'oficina té un munt de notes a les quals no fa cas
- sempre diu:: m'ho miro i et truco... és que ara estic molt ocupat... I, evidentment, mai ho fa
- arriba tard a tot arreu, així dona la imatge que està moooolt ocupat
- no desconecta el mòbil ni el posa en silenci en cap reunió, així reforça la seva imatge d'home estressat
- mai es prepara cap reunió ni mai arribes amb ell a cap conclusió, com que no paren de trucar-lo i no es pot concentrar...
I, el més important, te una persona que és qui fa la seva feina, però la fa sense fer soroll, passant desapercebut, sense posar-se medalles.
Llavors, per què està tant ocupat el nostre "home ocupat"? Potser perquè en reatitat és un papanates que tindria feina fer justificar en què ocupa el dia?
Però, no siguem dolents, penseu que mantenir la imatge d'estressat li dona molt feina, és com un actor pofessional que ha de fer creure al mon que només treballa ell. Ha d'estar atent a no acabar gaires coses, a ser objecte d'atenció i a fer veure tot el sant dia que ja es lleva estressat. I això pot ser estressant de debò.

Ara, també, un dia, moguts per la compassió li podriem suggerir que se'n vagi a reposar a les llistes de l'atur, llavors es recuperarà de tanta feina com ha fet.

JA TENIM L'EDICIÓ DE JUNY !

Ja ha sortit la nova edició de Nivell 21.

Esperem que us agradi i també estem oberts a noves suggerències.

En aquesta edició repetim el reportatge de societat sobre la conducció degut a l'interès que va suscitar entre els lectors. Sens dubte és un tema apasionant i que genera polèmica i serà difícil que tots ens posen d'acord. Hem de limitar per dalt l'edat per poder conduir?,  és l'edat el criteri  a seguir o bé hauriem de parlar de cada persona? som capaços d'acceptar que els nostres refleses, la vista, etc ja no son com abans i hem de deixar de conduir? Estem preparats per acceptar-ho? què poden fer les famílies amb una perosna gran que es nega a deixar de conduir malgrat sigui més que evident que ja no pot fer-ho? i l'administració què hi diu?

Moltes preguntes, oi?

EL PIJO-TONTO

En mig de temes tan seriosos em permeto fer un comentari sobre una espècie que habita entre nosaltres que per temes que res tenen a veure amb Nivell 21 em fa molta gràcia parlar-ne. Es tracta del pijo-tonto.

No surt de la convergència en un exemplar mateix  de pijo amb amb el fet de tenir una intel·ligència baixa. No, no, el pijo-tonto existeix per si mateix.
Acostuma a estar en l'àmbit dels negocis, normalment està titulat per una escola universitària privada. I el pobrissó es creu que encara està als anys vuitanta, amb allò del "ejecutivo agresivo" i el yuppie americà però amb uns tocs d'arrogància i mala educació realment repel·lents.

El pijo-tonto acostuma a arribar tard a les reunions, suposo que pensa que el fet d'esperar fins a tres quarts d'hora posa en inferioritat de condicions al contricant, perquè per la seva estreta visió, qui sigui que negocia amb ell és un contrincant. Aplica la vella excusa de fer veure que s'ha equivocat d'hora, o que la secretaria ha posat la pota... depen de la seva imaginació, tot i que normalment no s'hi encaparra gaire i diu que hi ha hagut una confusió amb l'hora (confusió de l'altre, evidentment).  Llavors, desplega la seva prepotència com qui desplega un mocador de paper. I el pobre bitxo és tant curt que no s'ha parat a pensar que mai saps qui tens davant, mai saps qui és en realitat la persona que està parlant amb tu, i sobre tot no sap que la vida dona moltes voltes...
Ah! m'oblidava de dir que aprofita totes les ocasions per exhibir categoria, poder i classe malgrat tenir escassos coneixements de tantes i tantes coses que per poder parlar hauria de conèixer.

Si tens temps i estàs de bon humor pots passar una estona divertida fent-li dir bestieses. Però quan vas apretadíssim de feina i al cap d'unes hores has d'agafar un avió per assistir a una reunió important a molts kilòmetres... l'actuació del pobre pijo-tonto és com  un desafiament. Sembla que et digui: fins  a on m'aguantaràs? Sort que, amb cristiana ressignació, penses que qui l'ha de suportar a diari té més pena que tu, i que ell mateix també té prou pena...

Recomano seguir la seva evolució, llavors es pot comprovar que els temps acostuma a posar-lo  al seu lloc... malgrat que el mateix temps i el pijo-tonto et deixin sense sopar per no perdre l'avió !

Ben segur que tots coneixeu un exemplar de pijo-tonto, i crec que el nom us semblarà encertat!
I espero que no el tingueu massa a prop!