jueves, 11 de abril de 2013

EL PERILL DE PERDRE LA POR


Quan sents a dir que algú ha estat increpat, agredit , etc., la resposta més immediata és dir  un "no" rotund. No a les agressions de qualsevol mena, no a les coaccions, no a l’assetjament, no a tantes i tantes coses per l'estil. 
Però parlem dels escraches. D'entrada, ningú té dret a envair la privacitat de ningú ni d'increpar a ningú. Però de sortida, parem a pensar què ens ha portat a la societat a actuar d'aquesta manera.

L'expresident González deia que un nen no té perquè aguantar això, referint-se als fills d'un polític que estaven a casa quan la "patuleia" envaïa el seu portal. Potser no.

Però, i els fills dels milers de persones deshauciades? han de sortir de casa seva davant d'una ordre judicial com si fossin apestats? han de  perdre el present i probablement el futur? Qui es preocupa d'ells? els polítics garantiran que tindran la mateixa educació i les mateixes oportunitats que els fills del polític a quin van dir el nom del porc?
Als nens del polític de torn els hi explicaran (la nanny anglesa probablement) que la xusma violenta, antidemòcrata.... etc.  els ha atacat perquè el papà o la mamà tenen un càrrec públic democràticament aconseguit, faltaria més i que no accepten el joc democràtic, bla, bla, bla.

Potser no els diran que cobren una barbaritat per no fotre res. Probablement tampoc els explicaran que els hi importa un bledo provocar danys irreparables a milers de persones perquè, al cap i a la fi, la classe política s'ha convertit en una casta, que es blinda i protegeix per perpetuar-se i que cada cop està més allunyada d'aquells a qui representa.

Quan una persona ha perdut la feina, la seguretat vital que li proporcionava tenir uns ingressos, a continuació per la vivenda, l'autoestima i sovint l'equilibri psicològic només, li queda una cosa per perdre: la por.
I ara la gent, els ciutadans normals i corrents estem perdent la por. Les revoltes del passat s'han produït per gana, no per filosofies, no ens enganyem. El que ha encès a la gent a fer segons què ha estat que no tenien res per perdre. I quan algú no té res per perdre es torna perillós.

El fet que cada dia apareguin nous escàndols de corrupció des del poble més petit fins a la testa coronada de l'estat fa que la nàusea cap als polítics creixi. Els ciutadans no en tenim prou amb el copet a l'espatlla. Calen solucions. La desigualtat és tant gran entre ells i nosaltres que cada cop serà més difícil poder reconciliar-nos.

Potser si, per exemple els nens Pujol haguessin de tornar els diners robats (diguem les coses pel seu nom: robats), els Bárcenas, Blanco, etc. passessin per l'adreçador tornant els diners i rebessin una sentència judicial justa, la gent, la xusma cridanera sentiria que se li torna part de la dignitat. Però mentre tinguin impunitat per seguir portant calers a paradisos fiscals, cobrant un munt de diners, de vegades camuflats sota dietes i altres patranyes, mentre  continuïn enfoten-se dels ciutadans a la seva cara, i és clar, legislant per protegir-se, crec que la pressió ciutadana tipus escraches anirà en augment.

I qui sap si és necessari que a algun pocavergonya li caigui un castanyot per comprovar que ja n'hi ha prou. Els nostres polítics hauran d'adonar-se fins a quin punt hi ha misèria i fins a quin punt s'han passat de la ratlla. Cada vegada hi ha més gent que ho ha perdut tot, i que està perdent la por. 

La casta política creu que amenaçant a la gent amb la justícia, o fins i tot amb la presó aconseguiran frenar a persones que ja no tenen res a perdre. Que et posen a la presó? Vale, tindràs un sostre que ara no tens, tindràs tres àpats al dia que ara no tens assegurats, calefacció que tampoc en tens, aigua calenta i amb sort, encara podràs tenir un psicòleg. I quan surtis cobraràs l'atur que ara ja no cobres.

El que és més perillós d'això és entrar en un espiral de violència descontrolada, que rebi qui no hi té culpa i que el clima social s'enverini. A veiam si ells, polítics i banquers inclosos, tasten la inseguretat i el sofriment per adonar-se que n'han fet un gra massa i ara  tot el que ells mateixos han provocat se'ls pot tornar en contra. 

En fi que passi el que ha de passar, però que passi ja !




lunes, 25 de febrero de 2013

ESPERANT

De vegades penso que ens aquest país som víctimes d'un mal genètic, endèmic o  que alguna mena de virus de la terra que ens ataca.
Heu contat les hores que al llarg dels anys heu pedut esperant? Si, esperant. Esperant la persona que us ha citat o amb qui heu quedat i es presenta tard. Esperant que us atenguin quan vosaltres heu arribat a l'hora concertada. Esperant que us envïin aquella documentació que heu quedat i que us cal per seguir treballant. Esperant. Esperant...

Es comenta que un advocat americà va anar al dentista. Va arribar a l'hora convinguda i el van tenir més d'un hora esperant. Al cap dels seus dies, el dentista va rebre una factura de l'advocat corresponent a una hora del seu temps ja que la impuntualitat del dentista li havia fet perdre una hora del seu exercici professional.

Potser hauriem de començar a donar al temps el valor que te, i sobretot, les conseqüències que té que et facin perdre'l com un babau.

Quan, per fi, comences a parlar amb aquella persona estàs ja fregit d'esperar i probablement facis tard tu a la seguent cita que tens programada. Total, vas depressa. I si vas de pressa comentes només el més necessari o el que tu creus que és el més urgent en aquell moment, aplaçant així coses que al final poden explotar-te per haver-les deixat aparcades. Amdues parts en voleu passar tanta via que al final la feina es fa de manera incompleta i a més a més, malament.
Quan aquesta situació es produeix per temes professionals, el que ja és per llogar-hi cadires, és una excussa molt recorreguda: tenia molta feina.
Acàs potser hem quedat per fer petar la xerrada?

El problema de fons, al meu entendre, és que no ens organitzem la feina, que treballem improvisant, atenent a qui més crida en primer lloc. Arribar a l'hora està mal vist. Es continua treballant de manera "chapuzera" i poc seriosa.

Evidentment això no val per tothom, però crec sincerament que és un problema que té la nostra societat i que hauriem d'intenatr posar-hi remei.

Potser cal dir finalment que estic escribin això a les onze del matí, esperant. Esperant a una persona amb qui havia quedat a les nou del mati. Això si, cap a les deu ha tingut el detall de trucar per dir que arribava en un moment.
A les nou i poc m'han trucat per si podiem quedar i he dit que no podia i ho he aplaçat per la tarda. A les dotze he quedat amb un altre persona. Si contes l'estona de desplaçament, em sembla que no hi seré pas a l'hora... hauré d'aplaçar-ho? doncs sembla que si.

NOTA: 2/4 de 12 i sense novetats

martes, 19 de febrero de 2013

Fly, fly ..!


Tornant de Madrid, a darrera hora del dia després dun dia  curull de feina, vaig mirar amb enuig el número del seient de lavió: fila 31. És a dir, darrera del tot. Em vaig asseure confortada per la idea que estava a la finestra i al menys podria mirar el paisatge aeri malgrat ser de nit i gaudir de la vista de Barcelona des de laire quan lavió sapropa des del mar per aterrar.

Em cridà latenció la conversa entre les dues passatgeres que es van asseure al costat. Estaven agradablement sorpreses per lamabilitat de les hostesses de Vueling. Tornaven a BCN després de passar uns dies amb les filles a Madrid. Xerrant, xerrant van explicar que acostumaven a quedar tres amigues per dinar un dia de tant en tant, però els preus del low cost aeri els va portar a pensar que podien anar a dinar a Menorca, París, Bruseles, etc.  pel mateix preu que els hi costava el bus i al vespre tornar a casa.
-       Hem arribat a volar per quatre euros! – exclamava la morena exultant
-       Ens fa molta il·lusió! - deia la rossa

Ja no treballaven i els hi faltaven hores.
-       Ara anem a anglès, és que per anar pel món és molt útil! Ens costa, però també ens ho passem bomba!
Aquestes son les dones de Nivell 21!

jueves, 24 de enero de 2013

ENS DONEM PER INFORMATS

Des d'un temps ençà, potser per això de la crisi, les redaccions rebem quantitat de correus informant-nos. Qui ens infoma? les agències de comunicació i mitjans. De què ens informen? doncs que un client seu ha tret un producte nou, que ha remodelat la botiga, o senzillament que és fantàstic.
Et posen un document adjunt que és un anunci amb tota regla i acaben el missatge demanant la publicació.

Probablement hi haurà algun mitjà que ho publiqui amb la intenció de fer que aquest client continui anuncinat-se pagant o que l'agència  li porti molts clients. No cal ni dir que això és un error. Es tracta senzillament de "veure si cola" i tenen una inserció gratis.

 Podem parlar sobre si la informació s'ha de pagar o no, però el que és indiscutible és que la publicitat si que es paga. I pretendre que els mitjans gratuïts fem publicitat gratis és, per dir-ho finament, estar tocat de l'ala.

Per tant, senyors de les agències, ens donem per informats que el seu client és fantàstic, i humilment els hi recomano que mirin de promocionar els seus clients d'un altre manera en lloc de convertir-los en correus brossa.




miércoles, 16 de enero de 2013

La Fundació CatalunyaCaixa passa a dir-se Fundació Catalunya-La Pedrera

La Fundació Catalunya-La Pedrera, en procés de constitució a partir de l'Obra Social de la Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa, creu en la proximitat i el dinamisme, aposta per la innovació i l'ètica i vol transformar en accions el compromís amb el territori i amb la seva gent.
És una Fundació que, en definitiva, aspira a tenir un paper actiu allà on interactua amb l'objectiu de transformar per millorar, des de la complicitat, el treball i la voluntat d'assolir excel·lència.
L'edifici de la Pedrera és la seu i far d'aquesta Fundació. Des del Passeig de Gràcia de Barcelona, il·lumina les cinc grans àrees de treball: impuls social, cultura, territori i medi ambient, coneixement i alimentació.

martes, 15 de enero de 2013

2013: any de canvis

Sembla que 2013 serà un any de renovacions per a nosaltres. Estem ja preparant un disseny nou i altres coses per a Nivell 21.
També ens pots seguir al Tuitter: @nivell21
Fins aviat!

martes, 10 de julio de 2012

UN NOU ESCENARI

Javier Castellano (editor de La Sierra de Madrid),
 Ana Ma. Saperas (directora de Nivell 21) i
 Javier Estrada (director de Plácet
) com a ponents.
La falcultad de comunicació de Sant Pablo Ceu a Madrid va se escenari de les III Jornades Nacionals de Premsa Gratuita el passat 21 de juny.

Per tots els professionals està clar que tenim davant un nou escenàri. Sembla ser que el mon digital, evidentement ha vingut per qudar-se, però no suposa una amenaça per a les publicacions en paper, al contrari, en resulta un complement. Les especulacions que es feien fa uns cinc anys han resultat infundades.
Ara, el que està clar, és que el ciutadà no està disposat a pagar per a la informació, per tant, el futur dels mitjans de pagament es més incert que mai. Les subvencions públiques poden ser una via de sortida, però està clar que el preu és molt alt. La politització d'aquests mitjans posa en quarentena la imparcialitat de grans capçaleres que fins ara eren model de pluralitat. 

La crisi que estem passat ha canviat l'escenari on tots ens moviem i cal tenir en compte més que mai els criteris de professionalitat, imparcialitat política i els editors i directors de mitjans hem de ser uns assessors de comunicació per als nostres clients, sense perdre mai la conexió que uneix el mitjà amb els seus lectors. I hem d'oferir uns continguts de qualitat, fets per professionals d'un àrea o bé per periodistes, però d'alta qualitat.  No oblidem que el perfil de lector també ha canviat.

Van ser sens dubte unes jornades molt interessants, i sense entrar en questions tècniques, van resultar molt enriquidores.