ESPERANT

De vegades penso que ens aquest país som víctimes d'un mal genètic, endèmic o  que alguna mena de virus de la terra que ens ataca.
Heu contat les hores que al llarg dels anys heu pedut esperant? Si, esperant. Esperant la persona que us ha citat o amb qui heu quedat i es presenta tard. Esperant que us atenguin quan vosaltres heu arribat a l'hora concertada. Esperant que us envïin aquella documentació que heu quedat i que us cal per seguir treballant. Esperant. Esperant...

Es comenta que un advocat americà va anar al dentista. Va arribar a l'hora convinguda i el van tenir més d'un hora esperant. Al cap dels seus dies, el dentista va rebre una factura de l'advocat corresponent a una hora del seu temps ja que la impuntualitat del dentista li havia fet perdre una hora del seu exercici professional.

Potser hauriem de començar a donar al temps el valor que te, i sobretot, les conseqüències que té que et facin perdre'l com un babau.

Quan, per fi, comences a parlar amb aquella persona estàs ja fregit d'esperar i probablement facis tard tu a la seguent cita que tens programada. Total, vas depressa. I si vas de pressa comentes només el més necessari o el que tu creus que és el més urgent en aquell moment, aplaçant així coses que al final poden explotar-te per haver-les deixat aparcades. Amdues parts en voleu passar tanta via que al final la feina es fa de manera incompleta i a més a més, malament.
Quan aquesta situació es produeix per temes professionals, el que ja és per llogar-hi cadires, és una excussa molt recorreguda: tenia molta feina.
Acàs potser hem quedat per fer petar la xerrada?

El problema de fons, al meu entendre, és que no ens organitzem la feina, que treballem improvisant, atenent a qui més crida en primer lloc. Arribar a l'hora està mal vist. Es continua treballant de manera "chapuzera" i poc seriosa.

Evidentment això no val per tothom, però crec sincerament que és un problema que té la nostra societat i que hauriem d'intenatr posar-hi remei.

Potser cal dir finalment que estic escribin això a les onze del matí, esperant. Esperant a una persona amb qui havia quedat a les nou del mati. Això si, cap a les deu ha tingut el detall de trucar per dir que arribava en un moment.
A les nou i poc m'han trucat per si podiem quedar i he dit que no podia i ho he aplaçat per la tarda. A les dotze he quedat amb un altre persona. Si contes l'estona de desplaçament, em sembla que no hi seré pas a l'hora... hauré d'aplaçar-ho? doncs sembla que si.

NOTA: 2/4 de 12 i sense novetats

Fly, fly ..!

Tornant de Madrid, a darrera hora del dia després d’un dia  curull de feina, vaig mirar amb enuig el número del seient de l’avió: fila 31. És a dir, darrera del tot. Em vaig asseure confortada per la idea que estava a la finestra i al menys podria mirar el paisatge aeri malgrat ser de nit i gaudir de la vista de Barcelona des de l’aire quan l’avió s’apropa des del mar per aterrar.

Em cridà l’atenció la conversa entre les dues passatgeres que es van asseure al costat. Estaven agradablement sorpreses per l’amabilitat de les hostesses de Vueling. Tornaven a BCN després de passar uns dies amb les filles a Madrid. Xerrant, xerrant van explicar que acostumaven a quedar tres amigues per dinar un dia de tant en tant, però… els preus del low cost aeri els va portar a pensar que podien anar a dinar a Menorca, París, Bruseles, etc.  pel mateix preu que els hi costava el bus… i al vespre tornar a casa.

-       Hem arribat a volar per quatre euros! – exclamava la morena exultant

-       Ens fa molta il·lusió! - deia la rossa

Ja no treballaven i els hi faltaven hores.

-       Ara anem a anglès, és que per anar pel món és molt útil! Ens costa, però també ens ho passem bomba!

Aquestes son les dones de Nivell 21!